DOC

Biografies

By Linda Tucker,2014-08-12 12:39
13 views 0
Biografies ...

    UNA COPRODUCCIÓ DE

    AMB LA COL?LABORACIÓ DE

    AMB EL PATROCINI DE

    MITJANS PATROCINADORS

    AMB EL SUPORT DE

ÍNDEX

    1.- Fitxa tècnica ............................................................................ 3

    2.- Presentació .............................................................................. 4

    3.- Textos de l’exposició ............................................................... 7

    4.- Artistes de l’exposició ............................................................ 11

    4.1.- Artistes catalans ............................................................. 33

    5.- Catàleg .................................................................................. 35

6.- Presentació multimèdia de l’exposició ................................... 36

    7.- Activitats paral?leles .............................................................. 37

    8.- CV del comissari .................................................................... 40

    9.- Informació general ................................................................ 41

     2

?El segle del jazz? és una coproducció del Centre de Cultura Contemporània de

    Barcelona (CCCB), del Museo di Arte Moderna e Contemporanea di Trento e

    Rovereto (Mart), i del Musée du quai Branly de París. Es presenta al CCCB entre el

    22 de juliol i el 18 d‟octubre de 2009.

COMISSARIAT

    Daniel Soutif

ASSISTÈNCIA AL COMISSARIAT

    Laura Maeran

COORDINACIÓ

    Miquel Nogués

DOCUMENTACIÓ ÀMBIT BARCELONA

    Miquel Nogués, amb la col?laboració de Neus Moyano

DISSENY DEL MUNTATGE DE LEXPOSICIÓ

    Bopbaa (Josep Bohigas, Francesc Pla, Iñaki Baquero) amb François Bouju i

    la col?laboració d’Elisabetta Masiero i Alejandro Padón

DISSENY GRÀFIC DE LEXPOSICIÓ

    Estudi Canó

MUNTATGE DE LEXPOSICIÓ

    Màrmara Comunicació

    Estudi Ferran Sendra

    Arquiletra

IL?LUMINACIÓ I COORDINACIÓ DEL MUNTATGE

    Unitat de producció i muntatges del CCCB

REGISTRE

    Unitat de registre i conservació del CCCB / Clarenza Catullo

INSTAL?LACIÓ DOBRA

    Unitat de registre i conservació del CCCB i USQUAM

MUNTATGE DE VÍDEOS

    Marc Henry (Musée du quai Branly) / Cristina Brossa (CCCB)

MUNTATGE DINSTAL?LACIONS AUDIOVISUALS

    Departament d’audiovisual i multimèdia del CCCB i Lotema

TRANSPORT

    TTI S.A.

GRAFISME DE LA DIFUSIÓ

    Mariona García

COORDINACIÓ MUSICAL

    Eva Vila

I la col?laboració del Servei de difusió i recursos externs, dels Serveis administratius

    i generals, i del Centre de documentació i debat del CCCB

     3

    El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona presenta, del 22 de juliol al 18 d‟octubre de 2009, l‟exposició ?El segle del jazz?, comissariada pel

    filòsof i crític d‟art Daniel Soutif.

    El jazz constitueix, juntament amb el cinema i el rock, un dels esdeveniments artístics més importants del segle XX. Aquesta música híbrida, que va sorgir durant els primers anys del segle passat, l‟ha travessat marcant cada aspecte de la cultura mundial amb els seus sons i els seus ritmes.

    ?El segle del jazz? presenta de manera cronològica les relacions entre el jazz i les arts al llarg del segle XX. Ens mostra de quina manera el so del jazz ha matisat totes les altres arts, de la pintura a la fotografia, del cinema a la literatura, sense oblidar el grafisme o els dibuixos animats. L‟exposició s‟articula cronològicament entorn d‟una línia del temps al llarg de la qual s‟obren 10 seccions que evidencien les relacions del jazz amb les altres disciplines artístiques i expliquen així la història del segle seguint l‟empremta d‟aquest fil conductor musical:

1. Abans de 1917

    2. L‟era del jazz a Amèrica 1917-1930

    3. Harlem Renaissance 1917-1936

    4. Anys bojos a Europa 1917-1930

    5. L‟era del swing 1930-1939

    6. Temps de guerra 1939-1945

    7. Bebop 1945-1960 (inclou un subapartat dedicat a Barcelona)

    8. El jazz de la costa oest 1953-1961

    9. La revolució free 1960-1980

    10. Contemporanis 1980-2002

La mostra, que ocupa una superfície de 1200 m?, compta amb més de 1000

    peces exposades entre obres d‟art (150), audiovisuals (80), fotografies

    (100), partitures (100), portades de disc (200), i documentació molt variada entre llibres, revistes, programes, cartells i objectes diversos. Com a complement a l‟exposició, es duran a terme diverses activitats

    musicals: un concert inaugural a la Pedrera el 28 de juliol en què joves talents faran una relectura de la història del jazz; un cicle de jam sessions entre músics de diferents procedències cada dijous de setembre i octubre al CCCB, i una marató de jazz el 19 de setembre també al CCCB amb motiu del 20è aniversari de l‟Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya. Per la seva banda, el cicle de cinema a la fresca del CCCB, Gandules‟09, projectarà diversos curtmetratges i dues de les pel?lícules més memorables sobre el gènere: „Let‟s Get Lost‟ de Bruce Weber i Thelonius

    Monk: Straight No Chaser de Charlotte Zwerin.

    També es podran consultar, entre d‟altres continguts, els materials

    fotogràfics, audiovisuals i sonors més destacats de la mostra a la versió multimèdia de l‟exposició www.cccb.org/elsegledeljazz.

    ?El segle del jazz? és una coproducció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, del Museo di Arte Moderna di Trento e Rovereto i del Musée du Quai Branly de París.

     4

El segle del Jazz

    Text del comissari de l’exposició, Daniel Soutif, inclòs al catàleg

    Amb tota versemblança, es pot afirmar que el segle XX amb prou feines havia complert tretze anys quan es va imprimir per primera vegada la paraula “jazz”. Les recerques a propòsit del seu origen o del seu significat primari probablement no s‟acabaran mai. Malgrat tot, almenys és segur que, un dia de l‟any 1913, un tal Ernest J. Hopkins va publicar, a les pàgines del

    San Francisco Bulletin, un article breu titulat “In Praise of „Jazz‟, a Futurist

    Word Has Just Joined the Language”. No és insignificant que el jazz hagi fet

    la seva entrada al món així, és a dir, com una novetat més lingüística que musical. Per subratllar aquest valor lèxic, el text de Hopkins anava acompanyat d‟una caricatura que mostrava les quatre lletres de la paraula sostingudes en un equilibri inestable a la punta del nas d‟un simpàtic senyor. Això no obstant, l‟article en qüestió no es limitava a enumerar els termes adequats per delimitar el camp semàntic que cobria la nova paraula. A més d‟afirmar que “jazz” significava quelcom semblant a “vida, força, energia,

    efervescència d‟esperit, alegria, vivacitat, magnetisme, inspiració, virilitat, 1exuberància, valor, felicitat”, l‟autor també en subratllava la dimensió sonora,

    no del seu significat, sinó precisament de la paraula en si, qualificada com a “extraordinària i que sona bé”. Aquest caràcter sonor a Hopkins li semblava talment notable que hi insisteix diverses vegades: escriu que “„Jazz‟ és una

    paraula agradable, fàcil de pronunciar i amable a les orelles”, abans d‟afirmar que “la qualitat pura de la paraula, aquest so deliciós com un esclat elèctric, així ho suggereix”, i arribar finalment a la conclusió següent: “Pertany a la categoria de les onomatopeies. Era important que aquest buit en la nostra llengua fos omplert amb una paraula de so adequat, ja que ben sovint han fet honor al mot „jaz‟ [sic] la poesia èpica, les històries de

    combats de boxa per diners i els sonets meditatius. És una paraula universal, i ha de poder funcionar en qualsevol societat.”

    N‟hi haurà prou amb quatre breus anys perquè la “futurist word” es trobi

    impresa no ja al paper lleuger d‟un diari, sinó a sota del petit forat central de l‟etiqueta enganxada en un feixuc disc negre, en els solcs del qual hi havia gravats uns passatges destinats a esdevenir històrics: als músics blancs de l‟Original Dixieland “Jass” Band va correspondre, injustament

    segons molts, el privilegi de ser els primers d‟entrar en un estudi de

    gravació era el 26 de febrer del 1917, a Chicago per fixar en la cera els

    primers exemples d‟aquesta nova música, tan de moda, que, no se sap com ni per què, havia fet seva la paraula d‟ortografia encara inestable aclamada per Hopkins quan va sorgir. Cinc anys després, Francis Scott Fitzgerald la faria seva, ja no per designar només una música, sinó tota una època: Tales

    of the Jazz Age era el títol d‟un dels més famosos reculls de relats d‟un segle

    que no per casualitat havia de veure, poc abans d‟acabar, l‟aparició d‟un

    altre llibre, aquesta vegada titulat simplement Jazz, firmat per Toni Morrison,

    l‟única escriptora afroamericana que ha rebut fins ara el premi Nobel.

    Mentrestant, han passat moltes coses, entre les quals el mateix jazz. Aquest jazz, que ara és abans que res el nom d‟un tipus de música. Un estil musical amb la seva pròpia història, que es pot narrar com totes les

     1 L‟article de Hopkins va ser reproduït a Storyville, desembre de 1973, i a J. Goldbot, The World of Jazz in Printed Ephemera and Collectibles, Studio Editions, Londres, 1990, p. 27.

     5

    històries de les arts: amb herois, petits mestres, genis coneguts i desconeguts, maleïts, glòries veritables i falses, artesans honestos i imitadors tramposos, moviments diversos, ruptures, primitius, clàssics, moderns, avantguardistes i un llarg etcètera. Una història explicada en molts llibres i preservada en centenars de milers de discos escampats per tots els continents fins a tal punt que el fenomen s‟ha universalitzat

    ràpidament, malgrat els seus inicis purament (si se‟n pot dir així d‟un híbrid)

    afroamericans. Una música magníficament música, alegre i trista, balada i blues, corpòria un dia, evanescent l‟endemà, triomfal o delicada, eixordadora o suau, però sempre amb aquest ritme tan particular síncope,

    swing, tensió/distensió i també sempre amb aquesta altra peculiaritat que no exclou ni el pensament, ni la preparació: la improvisació, molta o poca, però sempre present. Reconeixedora entre totes, el jazz és, doncs, una música música. Però no solament música: ho demostra el fet que, com per art de màgia, tot allò que ha estat tocat per aquests objectes sonors difícils de definir amb precisió, n‟ha resultat contaminat, com si, en aquest cas, la

    música tingués la capacitat d‟introduir alguna altra cosa en l‟altre, en allò no musical. La pintura, la literatura, la fotografia, el cinema, el disseny... tots els camps de la producció estètica del segle passat porten, més o menys visible, més o menys constant, més o menys explícita, segons els moments, l‟empremta del pas del jazz pel seu territori. Sovint s‟ha dit que el segle XX

    ha estat el segle del cinema, i és perfectament legítim, perquè és evident que les nostres representacions del món i de nosaltres mateixos han estat filtrades sistemàticament, i encara ho són, pel setè art. La presència del jazz al llarg d‟aquestes deu dècades no ha estat de la mateixa naturalesa.

    Malgrat la glòria universal de certs músics com Louis Armstrong, Duke Ellington, Count Basie, Miles Davis o John Coltrane i d‟algunes cantants com

    Billie Holiday i Ella Fitzgerald, malgrat alguna època en què la seva popularitat ha estat momentàniament enorme, més aviat sembla que el jazz ha travessat aquest segle com un viatger de vegades famós, de vegades discret, de vegades clandestí, però sempre mític o “de culte” com diríem avui dia, sens dubte irrespectuós amb les convencions i sobretot capaç d‟infiltrar-se en la inspiració de quasi tots els artistes, siguin de la mena que siguin, com una font inesgotable d‟energia dinàmica. N‟hi ha prou d‟entrar

    en qualsevol procés artístic del segle passat (o quasi) per confirmar la idea que el segle XX no ha estat només el del cinema, sinó també el del jazz. Fa molts anys se‟m va ocórrer la idea de posar a prova aquesta hipòtesi en forma d‟una gran mostra multidisciplinària en què se seguiria el fil conductor de la llavor “jazz” pels diversos territoris de l‟art. La casualitat va

    voler que, un dia del 2005, en una conversa informal amb Gabriella Belli, directora del MART (Museo di Arte Moderna e Contemporanea di Trento e Rovereto), jo evoqués aquesta idea. La seva ment oberta la va portar a dir, en la mateixa frase, que, si bé ella de jazz hi entenia molt poc, considerava essencial donar vida a aquest somni, i que ella el volia produir. I així ho va fer. Al cap de tres anys, durant els quals Stéphane Martin, president del Musée du quai Branly, i Josep Ramoneda, director general del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, van decidir participar en el projecte, tot aportant-hi un suport decisiu, em sembla que l‟exposició de la qual el present llibre serà el record, amb totes les seves meravelles famoses o encara per descobrir, i malgrat totes les mancances, que són inevitables en manifestacions d‟aquest caire, demostra que el resultat de la prova ha estat

    més que positiu: el segle XX ha estat veritablement el “segle del jazz”.

     6

1. ABANS DE 1917

    Posar una data concreta al naixement del jazz és evidentment impossible. L‟any 1917 es considera, tanmateix, una data crucial a causa de la conjunció de dos esdeveniments decisius. El mes de febrer, l‟Original

    Dixieland Jazz Band, una orquestra formada per músics blancs, va gravar el primer disc amb la paraula Jazz (o més exactament Jass) a l‟etiqueta. El

    mes de novembre, l‟exèrcit americà va tancar Storyville, el barri xinès de Nova Orleans, els famosos prostíbuls del qual havien contractat un gran nombre de músics; la gran majoria d‟aquests van decidir emigrar cap al nord dels Estats Units, concretament a Chicago i Nova York. No obstant això, no s‟han de deixar de banda els múltiples senyals anteriors –minstrels,

    gospel, coon songs, cake-walk, ragtime, preludi del fenomen musical que

    s‟estava preparant per transformar el segle i que inspirà, molt abans d‟aquesta data, molts artistes.

2. L’ERA DEL JAZZ A AMÈRICA 1917-1930

    La Primera Guerra Mundial va anar seguida als Estats Units per una sorprenent moda per la música de jazz, aclamada el 1922 a Tales of the

    Jazz Age de Francis Scott Fitzgerald. Aquesta moda fou tan important

    que l‟expressió –era del jazz llançada per l‟escriptor ha estat repetida incessantment per designar no solament la música que es convertí en la seva banda sonora sinó tota una època, fins i tot una generació els ?fills

    del jazz?.

    D‟aquesta era del jazz, a més de les meravelloses il?lustracions que decoraven les partitures dels èxits musicals, en són testimoni diverses fotografies de Man Ray (concretament la titulada Jazz de 1919) i moltes

    altres obres d‟artistes americans, com James Blanding Sloan, o d‟artistes

    que vivien als Estats Units com Miguel Covarrubias i Jan Matulka.

3. HARLEM RENAISSANCE 1917-1936

    Mentre que l‟Amèrica blanca vivia la seva era del jazz, l‟Amèrica afroamericana accedia per primera vegada en la història a un autèntic reconeixement cultural amb el moviment que, més tard, seria batejat com a Harlem Renaissance. Si el jazz d‟un Louis Armstrong o d‟un Duke

    Ellington va constituir certament un dels aspectes més importants d‟aquesta efervescència creativa, la música no va ser en absolut l‟únic vessant creatiu. Darrere de figures de primer pla com l‟escriptor Langston

    Hugues o el pintor Aaron Douglas, multitud d‟artistes van produir un

    prolífic conjunt d‟obres mestres, tant literàries com visuals, que van trobar en la música un dels seus temes predilectes. En aquest moviment, essencialment negre, artistes blancs com Winold Reiss o Carl van

    Vechten van tenir, tanmateix, un paper important.

     7

4. ANYS BOJOS A EUROPA 1917-1930

    Els Harlem Hellfighters, l‟orquestra militar de James Reese Europe, van

    tenir, durant la Primera Guerra Mundial, el privilegi de mostrar els nous ritmes sincopats als europeus. Un cop acabades les hostilitats, el virus del jazz va contagiar ràpidament tots els aspectes de la cultura del vell continent. L‟arribada a París el 1925 de la Revue Nègre, amb Josephine

    Baker, coronà la invasió d‟aquest Tumulte noir, com el batejà la famosa

    obra de Paul Colin. Des de Jean Cocteau fins a Paul Morand, Michel

    Leiris o Georges Bataille, és difícil comptar els escriptors que es van inspirar d‟una manera o una altra per aquesta marea viva. I de Kees van

    Dongen a Pablo Picasso o George Grosz, el fenomen va ser igualment

    sensible en l‟àmbit de les arts plàstiques.

5. L’ERA DEL SWING 1930-1939

    A l‟era del jazz li segueix la moda del swing i de les grans orquestres, negres amb Duke Ellington i Count Basie, o blanques com les dirigides

    per Benny Goodman, Tommy Dorsey o Glenn Miller, que van fer ballar

    les masses durant els explosius anys trenta.

    Amb l‟aparició del cinema sonor, nombroses comèdies musicals són testimoni d‟aquesta nova moda i del seu seductor ritme sincopat, que va inspirar també nombrosos artistes. Als Estats Units, el modernista Stuart

    Davis i el regionalista Thomas Hart Benton comparteixen, tot i que són

    antagonistes, el mateix interès per la música. A Europa, Frantisek Kupka

    dedica diversos quadres a aquest jazz que els especialistes com Charles Delaunay qualifiquen de ?hot? per diferenciar-lo dels seus derivats més embafadors. A la fi d‟aquesta dècada es produeix un fet determinant per al futur: Alex Steinweiss, un jove dissenyador gràfic encara desconegut, crea per a Columbia la primera caràtula de disc...

6. TEMPS DE GUERRA 1939-1945

    La Segona Guerra Mundial marca d‟una manera dramàtica la cultura occidental. Mentre que, gràcies als V-Discos produïts per l‟exèrcit americà la música acompanya els soldats en el camp de batalla, el cataclisme no alenteix les repercussions del jazz en els altres àmbits artístics. Piet

    Mondrian, que acabava d‟arribar a Nova York, descobreix el boogie-woogie,

    que determina d‟una manera clau les seves últimes obres. Pel que fa a la dansa, William H. Johnson introdueix el jitterbug, el ball més de moda. Al

    mateix temps, a París, els zazous, probablement batejats amb aquest nom

    per un títol de Cab Calloway, ressalten pels seus vestits extravagants

    zoot suit que manifesten irònicament la seva oposició, indubtablement una mica arriscada, als invasors. El jazz gaudeix a França d‟una gran popularitat que explica l‟interès que demostren per aquesta música Jean Dubuffet o

    Henri Matisse. Amb les tisores, aquest últim retalla papers de colors per compondre Jazz, la seva famosa obra.

     8

7. BEBOP 1945-1960

    Amb el bebop, sorgit a l‟acabament de la guerra, el jazz, al seu torn, es modernitza, mentre que pel que fa a la pintura, l‟expressionisme abstracte comença a agafar força. Alguns dels seus protagonistes, en concret Jackson Pollock, troben una inspiració molt directa en la música de jazz que escolten contínuament. Amb el microsolc apareix un nou camp artístic, el que ofereixen les caràtules dels discos. De David Stone a Andy Warhol,

    de Josef Albers a Marvin Israel, de Burt Goldblatt a Reid Miles,

    desenes de grafistes, coneguts o anònims, cerquen seduir els melòmans amb un format rigorosament delimitat: 30 x 30 cm. El cinema, finalment, tampoc no escapa del contagi del jazz modern. En són un exemple, entre les desenes de pel?lícules que recorren a aquesta música, Ascenseur pour

    l’échafaud de Louis Malle o La Notte de Michelangelo Antonioni.

EL JAZZ-ART A BARCELONA

    Mentrestant, a la Barcelona de principi dels anys cinquanta, al voltant d‟un ressorgit Hot Club-Club 49, s‟agrupen els artistes més actius i rellevants del moment per oferir una de les pàgines més interessants d‟aquesta connexió jazz-arts. Als “Salons de jazz” d‟aquests anys hi trobem obres de Tàpies,

    Tharrats, Ponç o Guinovart, entre molts d‟altres.

8. EL JAZZ DE LA COSTA OEST 1953-1961

    La bíblia de la història del jazz va voler que el bebop fos negre i novaiorquès, mentre que l‟estil típic de la costa oest, a l‟abast dels estudis de Hollywood, blanc, refinat i tan fresc cool que alguns no dubtarien a titllar

    d‟acaramel?lat. En realitat, malgrat una meteorologia més favorable i una gran subtilesa, el jazz de la costa oest va gaudir d‟una gran personalitat i força. No obstant això, el grafisme típic dels segells discogràfics reflecteix clarament el contrast de les dues costes americanes: grans lletres geomètriques i retrats en primer pla de músics negres a l‟est, i platges assolellades i rosses boniques voletejant a la vora del mar a l‟oest... Aquestes imatges de vacances no ens han de fer oblidar, tanmateix, que la Califòrnia d‟aquella època fou també un dels llocs privilegiats de la unió entre el jazz i la poesia de la coneguda Generació Beat.

9. LA REVOLUCIÓ FREE 1960-1980

    El 1960, Ornette Coleman grava Free Jazz. Aquest disc, amb un títol que

    amagava un doble sentit ?Allibereu el jazz? i ?Jazz lliure? i una caràtula

    amb una reproducció de White Light de Jackson Pollock, marca unes

    noves regles del joc: després del període modern, s‟obre el de l‟avantguarda llibertària... A aquesta revolució free, contemporània als moviments

    d‟alliberament dels negres –Black Power, Black Muslims, Black Panthers

    responen, en l‟àmbit de les arts plàstiques, les obres d‟artistes reconeguts o anònims: Romare Bearden, en plena maduresa, Bob Thomson, estrella

    que es va apagar massa aviat, o fins i tot, a Europa, l‟anglès Alan Davie.

    Entre els múltiples efectes d‟aquest canvi radical, no es pot oblidar Appunti

    per un’Orestiade africana, el sorprenent muntatge de la pel?lícula de Pier

    Paolo Pasolini en què aquest convida les improvisacions lliures de Gato

    Barbieri a retrobar-se amb Èsquil i Àfrica.

     9

10. CONTEMPORANIS 1980-2002

    Tot i que no és sempre evident, la presència del jazz en l‟àmbit de les arts, que deixen de ser modernes i que a partir d‟ara són contemporànies, no es

    pot menysprear. En són testimoni les obres impregnades de Black Music de

    Jean-Michel Basquiat o les del seu predecessor Robert Colescott. D‟una

    manera ben diferent, els vídeos creats per Christian Marclay o Lorna

    Simpson confirmen també aquesta presència, a l‟igual de l‟admirable

    fotografia del pròleg d‟Invisible Man la gran novel?la de Ralph Ellison,

    que ha inspirat l‟artista canadenc Jeff Wall. Finalment, el trenet blau que

    ha creat el mític artista afroamericà David Hammons, que circula sense

    aturar-se per un paisatge de muntanyes de carbó i de tapes de pianos de cua, ofereix la conclusió a l‟exposició: si el segle XX, el segle del jazz, ha

    acabat realment, el tren de la música que l‟ha acompanyat continua estant en moviment.

     10

Report this document

For any questions or suggestions please email
cust-service@docsford.com